El Líder: Es neix o es fa?
Herència versus ambient
En els darrers segles l’estudi del desenvolupament humà ha estat un dels plats forts dels psicòlegs. Per poder donar resposta a la pregunta de si un líder neix o es fa ens ajudarà el fet de situar-nos davant la dicotomia herència- ambient.
Per un costat, hi ha els qui defensen l’herència i sostenen que les diferències individuals es produeixen per la informació que es troba a l’ADN. Genèticament s’ha comprovat que hi ha característiques que formen la personalitat i per tant, aquestes es tenen o no.
Per l’altre, hi ha els ambientalistes. Ells diuen que el desenvolupament psicològic ve donat pels efectes que el context fa sobre el subjecte. En aquest cas, la informació que hereta no té gaire pes.
Bennis i Goldsmith, Drucker, Boyatzis, Gardner, Goleman són alguns dels autors que estudien i afirmen que: El líder es fa. A més, sostenen que les circumstàncies afavoreixen o no la conversió dels líders i que les habilitats del lideratge poden ser apreses.
Actualment els psicòlegs coincideixen en què les dos teories són necessàries, no tot és herència ni tot és ambient. I per tant, proven de determinar quin dels dos té més rellevància.
Clara Sánchez-Lafuente
Clara Sánchez-Lafuente
Comparteixo la idea de que “las habilidades innatas favorecen el desarrollo del líder, pero a veces resulta más determinante la formación que uno va adquiriendo y la experiencia que va acumulando”.
ResponEliminaEl lideratge es pot aprendre. Òbviament les aptituds innates potencien les competències del líder, però l’entorn ric en oportunitats d’aprenentatge, treball col•laboratiu, creatiu, i socialment responsable és clau. Si es donen les condicions adequades, hi ha desig i voluntat, es poden desenvolupar i aprendre capacitats i competències de lideratge. H. Gadner citat per Hesselbein i Goldsmith destaca el sentit de la responsabilitat per l’altre, i la importància de les relacions amb el grup des de la primera infància (2007:263).
Posicionar-se a favor de l’aprenentatge del lideratge, també suposa desmitificar la creença del caràcter carismàtic del líder. Moltes vegades, “les circumstàncies “fan” als líders i no al revés”. Per exemple, en moments i circumstàncies adverses, en un context de crisi actual, pot sorgir tot el potencial d’un veritable líder. Assumir les responsabilitats, prendre decisions i afrontar els conflictes, anirà forjant la seva personalitat.
Si el lideratge fos exclusivament una habilitat natural, no contextual, també estaríem menyspreant les potencialitats d’una persona per ser líder en un i no en un altre context. A vegades som líders i a vegades seguidors. En aquest sentit Mintzberg denuncia “hoy parece que un directivo puede gestionar igual un hotel que una cadena de lavanderías. Se enseña gestión como si todas las empresas fueran iguales -porque a todas se les puede aplicar la misma contabilidad. Y no es así. Cada negocio es muy específico y sólo conociéndolo al dedillo puedes hacerlo funcionar bien. (…).Los directivos no son tan intercambiables como se nos hace creer: un buen directivo de una constructora no puede gestionar igual de bien una televisión (…)”
Efectivament, penso que el lideratge requereix de trets adquirits genèticament i també d'un cert aprenentatge i posada en pràctica. L'habilitat de liderar i motivar grups, ser creador d'opinió i ser convincent, va força lligat amb la personalitat però explotar aquestes capacitats depèn força de les circumstàncies i de les pressions exercides sobre la persona que lidera. No n'hi ha prou de voler ser líder, cal sentir-ho (creure en la causa i creure-s'ho) i cal que els altres ho aprovin, així penso que no podem parlar del lideratge com una actitud purament individual.
ResponEliminaTotalment d’acord amb el que exposeu, les capacitats i habilitats innates són potencialment desenvolupades en tant que el context esdevé favorable. Tenint en compte la teoria dels trets de personalitat plantejada per Kirkpatrick i Locke, en què es defensa l’existència d’habilitats innates comunes entre els líders (impuls, desig d’influència, honestedat, autoconfiança, intel•ligència en la presa de decisió i persistència), cal posar en evidència que aquestes habilitats esdevenen insuficients per a un lideratge eficaç en tant que requereixen d’una interacció adequada amb l’entorn. En aquest sentit, Howard Gardner fa una gran aportació en la seva Teoria de la intel•ligència múltiple, on com molt bé indica, tots naixem amb unes potencialitats marcades per la genètica que es desenvolupen d’una o altra manera en funció de l’entorn.
ResponEliminaA més, quan parlem de lideratge estem fent referència implícita i explícitament a una relació amb l’entorn, liderem projectes i grups de persones, per la qual cosa es fa evident que el mètode que utilitzem serà en funció dels aprenentatges obtinguts en la nostra experiència i formació, així com de l’experiència obtinguda en aquesta la interacció. Com diu l’Àngels, el lideratge no és una actitud purament individual, “l’autèntic lideratge es guanya internament, en la unitat, en l’organització o en la comunitat” (Mintsberg, Del lideratge individual al lideratge compartit).
Per tant, les capacitats innates seran sempre insuficients si no hi ha, per una banda, un entorn favorable per al seu correcte desenvolupament (incloent la formació en lideratge) i, per l’altra, la legitimització del lideratge per part de la comunitat.
Creo firmemente en que tiene que ver con ambas, ya que depende de la situación en que el individuo se encuentre para tomar la decisión de ser líder, hay muchas personas que nacen con esa característica de forma muy natural y hay otras que simplemente se educan para adquirir esa cualidad.
ResponEliminaAsí que lo realmente importante aquí, es que el lider tenga la capacidad de dirigir de forma correcta,precisa y justa a un conjunto de personas. Con ello reitero, que un líder puede "nacer" tanto como puede "hacerse". Existen ambas vertientes.
Llegint el llibre de Daniel Adrino "Un accidente afortunado" he trobat una resposta a la pregunta. Parar-se a pensar el què ens descriu Andrino de si el líder niex o es fa, ens obrirà una altra manera de veure el lideratge. Daniel Andrino esmenta que: "Uno no aprende a ser líder ni nace líder. Un líder lo es cuando decide serlo. Hay quien lo tiene decidido desde el principio y otros que lo deciden en un momento determinado"(pàg. 71). Penso que és interessant creure que el líder decideix quan vol ser líder, quan se sent preperat per actuar com a líder i dirigir el grup a la consecusió dels objectius.
ResponElimina